Pisters d'Arcalis

ElDorado Freeride 2012

2012-02-16T13:18:00.003+01:00

Els propers dies 24,25 i 26 de febrer es celebrarà la XV edició d'eldorado a Arcalis.No t'ho perdis

2012-01-19T15:12:00.001+01:00

La Font Blanca d'aquest proper cap de setmana ja està a punt. Aquest passat cap de setmana, un grup d'uns 30 voluntaris es fan organitzar per anar preparant el cicuit del sector d'Arcalís i verificar que, tot i la manca de nevades, la cursa que s'hi ha de celebrar serà tot un èxit, fins i tot per la qualitat de la néu.Els voluntaris es fan dividir en dos grups i van començar a pujar material i a traçar el recorregut.La néu, està en practicament tot el recorregut, en perfectes condicions i es pot considerar un gran encert, el canvi d'itinerari convingut la setmana passada.Les inscripcions estan seguint un ritme correcte i durant aquesta setmana, ja podem confirmar la presència dels equips espanyol, francés, italià, austríac, suís, alemany i noruec, a part de l'andorrà i una important representació de corredors espanyols i d'Andorra.Així doncs, tot a punt!!!

2011-12-31T11:52:00.001+01:00

2011-12-27T20:09:00.001+01:00

2011-09-22T19:01:00.001+02:00

Aquest estiu a Arcalis estem preparant els moduls del Woodpark situat al bosc del Tk.1En seran uns 16 o 17 , en fusta aprofitada del mateix bosc i alguns troncs que hem comprat .Us deixem un planol ,amb els dibuixos que mes o menys identifiquen cada modul.SalutPi Park

Unes quantes fotos per anar obrint boca

Mar de núvols

2008-01-08T19:37:00.001+01:00

El primer teleesquí

2007-12-27T10:26:00.000+01:00

Ara fa 50 anys, al Pas de la Casa

• Avui sembla que l’esquí ha estat una activitat bàsica en la vida i l’economia del país des de la nit dels temps. Però aquesta és una realitat molt recent, nova en termes històrics, perquè tot just va començar fa poc més de 50 anys. Abans, a l’hivern, gairebé tot s’aturava i Joan Viladomat recorda com “tancaven els hotels i només en quedava un d’obert”. Al Manual Digest de Fiter i Rosell s’explica que fins i tot que la justícia, Corts o Tribunal de Corts, no havien d’actuar, tret de necessitat manifesta, “de Sant Miquel de maig a Sant Miquel de setembre... per ser lo temps més ocupat, l’únic temps que es pot treballar en les Valls d’Andorra, cultivar ses camps i prats”.
El gran canvi, la transformació de l’estació freda d’un temps estranyat en la temporada alta del turisme i l’economia nacional ha estat gradual, però ràpid. I aquest any es compleix el mig segle d’un fet clau: la construcció, el 1957, del primer teleesquí, el del Coll Blanc, que implicava l’obertura de la primera, mínima, estació, al Pas de la Casa. Res no va ser fàcil: ni l’acceptació de la idea mateixa, ni la consecució del finançament (al voltant d’un milió de pessetes d’aleshores), ni superar l’oposició i les mesures jurídiques del comú de Canillo, ni resoldre els problemes tècnis que plantejava la construcció mateixa i que amb la tècnica actual haurien estat insignificants.
Joan Viladomat, actual president de de Grandvalira i conseller delegat de Saetde, empresa de Pas de la Casa-Grau Roig i de Grandvalira, recorda els passos del pare, Francesc, sens dubte un pioner en la pràctica de l’esport blanc, i sobretot de l’explotació econòmica de l’esquí. Al darrere quedava l’establiment en aquest Principat de la família, encapçalada per l’avi, l’escultor Josep, sergent de l’exèrcit republicà espanyol, exiliat, “que ja va arribar el 1941 amb dos parells d’esquís, un per a ell i un altre per al fill”.

ESPORTISTES HEROICS
“En aquells temps [continua el relat del Viladomat de la tercera generació] els estudis duraven fins als 14 anys. Només el primer de la classe rebia com a premi el pagament per continuar-los a França. Tot i que havia començat tard, per l’exili de l’avi, el pare va espavilar i va ser el primer. Però com que no era andorrà, no va poder gaudir de la subvenció. El fotògraf Alsina l’havia ensenyat a esquiar. Va començar a treballar al xalet refugi d’Envalira, a la vegada que perfeccionava el seu estil.”
“Amb 16 anys, el 1947, descobert pel Centre Excursionista de Catalunya, va participar en una competició internacional a Zermatt. Va veure el que eren les grans estacions d’esquí i va tenir la idea de crear-ne una aquí. A més, també deia: ‘Tots els campions tenen una botiga d’esports!’ i amb la tieta Adelaida al capdavant, va obrir-ne la primera.”
El mateix interlocutor recorda que, abans del primer giny, d’esquiadors ja n’hi havia, o n’arribaven, sobretot del Principat veí. Encara eren pocs, aquells esportistes heroics per les dificultats que trobaven, i superaven, inimaginables avui. Sense cap sistema de remunt, havien de pujar a peu fins al cap del port per fer la baixada, dos al dia com a màxim, i al límit de forces. A La realitat d’un somni, el treball de Miquel Ribas editat amb motiu del cinquentenari, es descriu amb més amplitud aquella realitat de fa mig segle: un Pas de la Casa que res no tenia a veure amb l’actual, que havia nascut poc abans, amb el projecte hidroelèctric de Mateu (Fhasa).
Miquel Montanya, el Calones, havia aixecat poc abans el primer refugi, el lloc va esdevenir un poblat provisional per acollir els 400 treballadors i la cabana de direcció de les obres va evolucionar al xalet refugi, inaugurat el 1933 com a centre d’esquí, amb un tècnic de Fhasa, Àlvar Menéndez, al capdavant. Un cable i un autoeruga Citroën, adquirit pel mateix Menéndez, van ser els primers mitjans, precaris, per transportar els esquiadors.
Haurien de passar vuit anys més, segons la relació de Ribas, perquè Francesc Viladomat i el seu amic Bernat Boixeda instal·lesin a la zona francesa del Pedrús –davant la manca de facilitats del comú d’Encamp– un telecorda, que era aproximadament com un telebaby i que va costar 100.000 pessetes de les del 1952. Mentre l’esportista participava amb l’equip espanyol en els Jocs d’Olso, Boixeda, amb l’ajut d’un altre dels pioners del Pas, Jaume Brugat, havia obtingut el permís de l’ajuntament de Porta. Va ser un mal negoci i van haver de desmuntar aquell giny, treure’l i, per recuperar la inversió, passar-lo a Catalunya de contraban per les muntanyes.

PRIMER TELEESQUÍ I ESTACIÓ
A mitjan de la dècada dels 50, tots coincideixen que l’esquiador olímpic Francesc Viladomat continuava obsessionat amb la idea de fer la primera estació d’esquí andorrana. El fill, Joan, assegura que es van reunir tres factors favorables per aconseguir fer-la realitat. “Primer, l’existència d’uns apassionats de l’esquí capaços de pujar a peu per fer dues baixades al dia. En segon lloc, la visió emprenedora d’un grup de persones que ja havien sortit a l’estranger i conegut altres estacions; els Baró, Torrallardona, Salvans de Soldeu i Serra d’Arinsal. I el tercer, la predisposició del propietari dels terrenys, el comú d’Encamp, encapçalat per Pere Torres Cauba, pare de l’exministre d’Agricultura que ha estat cap de llista a les darreres comunals de la parròquia, i Serafí Reig.”
De la predisposició comunal en parlen dues dades: una acta del comú del 1956, no tan sols favorable, sinó elogiosa d’una iniciativa que considerava agosarada i plena de risc; i el preu del lloguer dels terrenys per a l’estació els dos primers anys, que va ser de 10 pessetes, i que pujaria a 2.000 i 3.000, els anys següents, en cas d’èxit.
“No hi havia aleshores –explica Viladomat– la visió d’exprèmer la mamella de qualsevol negoci al més aviat possible”. Com a mínim durant 12 anys. Perquè “el 68, quan el pare ja començava a guanyar-se la vida amb l’estació, el comú va crear Saetde al costat i durant dos anys van estar competint les dues societats”.
En el desenvolupament posterior d’aquell inicial camp de neu del Pas de la Casa-Grau Roig, fins a l’explotació fusionada amb Soldeu-el Tarter a Grandvalira, ara fa 4 anys, l’afegit de les pistes de Porte des Neiges, al terme del municipi francès de Portè, i els projectes de continuïtat, la construcció del teleesquí, inaugurat el 1957, va ser sens dubte un element cabdal per a la consecució del somni de Francesc Viladomat i tots els col·laboradors. Les dificultats per superar van ser moltes, i importants.
Començant pel finançament de l’empresa naixent. El màxim responsable actual reflexiona en veu alta. “De vegades em parlen de les dificultats que trobem ara, amb més de mil treballadors en plantilla. Pot semblar una gestió complicada. Però sempre dic que explicar-ho actualment és molt fàcil, que el veritablement difícil era convèncer algú que no coneixia res de l’esquí i que en la neu només hi veia la capa que cobria el país i paralitzava la vida cada hivern.” I recorda que Joaquim Pereira, el pioner propietari i habitant del refugi d’Envalira, i alguns bancs, van fer els préstecs necessaris a Francesc per portar el somni de la seva vida a la realitat. Ribas dóna el nom de les entitats financeres: Banca Reig, l’Agrícol i Banca Mora, i hi afegeix Jean Pomagalski, enginyer i mecànic francès d’origen polonès i propietari de l’empresa que va ajustar el pressupost d’aquell teleesquí fins a poc menys del milió de pessetes.
Sembla imprescindible recordar, 50 anys després, que el conjunt de les estacions d’esquí que avui coneixem, amb una activitat que continua sent clau per a l’economia nacional, no ha existit sempre, i no va aparèixer com els bolets. El que va costar d’arrencar amb els primeres projectes contrasta amb la realitat actual de Grandvalira, que l’integren 67 remuntadors, amb capacitat per transportar 100.700 esquiadors cada hora, i que pot anununciar-se com el “domini esquiable més gran dels Pirineus” amb més de 190 quilòmetres de pistes, més del 40 per cent amb activitat garantida per més de 1.000 canons que produeixen neu artificial, i encara en expansió cap a França, on li és més fàcil créixer, i on Joan Viladomat recorda el projecte de la següent ampliació a Portè i Pimorent, per al 2010. “Significarà que es pugui entrar directament des de la Cerdanya i estalviar-se el pas pels túnels o els ports d’Envalira i Pimorent, a un quart d’hora de Puigcerdà i del tren.”
El promotor destaca que es tracta del projecte amb “l’estudi d’impacte mediambiental més complet, la qual cosa ens ha permès aconseguir tots els permisos a una zona situada dintre de la xarxa Natura 2000 i al preparc natural de Carlit. Per això hem reduït les instal·lacions previstes inicialment, de vuit a dos i una de petita; dues pistes i dues instal·lacions. Amb l’experiència, hem millorat la manera de fer les coses. Si alguna cosa es crea amb bons fonaments, s’aixeca sòlida. Quan ens presentem a l’estranger amb 50 anys d’història ja veuen que no estem proposant cap pelotazo, sinó una inversió per rendibilitzar a llarg termini i, amb grans beneficis, sobretot indirectes en territoris on hi havia el risc que, fins i tot, es tanqués l’escola per falta de nens i troben molt positiu que es presentin iniciatives com aquesta.”

Muntatge problemàtic i amb nocturnitat
El primer teleesquí, aquell del 1957 que ja ha estat substituït, es va fer contra un seguit de dificultats i oposicions que recorden l’equip coordinat per Miquel Ribas. La primera intenció era situar-lo amb la sortida prop del refugi d’Envalira i cap a les antenes de Sud Radio. Va ser impossible, pel contenciós del comú de Canillo pels terrenys de Concòrdia que tants anys ha durat i encara arrossega conseqüències.
Francesc Viladomat va decidir situar-lo a terrenys d'Encamp on el comú havia donat l'autorització el 15 de febrer del 1956. La ubicació alternativa a Grau Roig va ensopegar també amb reclamacions de Canillo sobre Concòrdia i l'oposició a la construcció d'una carretera imprescindible. El comú canillenc va aturar les obres, van continuar amb la presentació d'un recurs a través de l'advocat Joan Sansa, però el síndic Cairat va donar una ordre taxativa d'aturar la carretera iniciada.
L'opció final seria la zona del Coll Blanc. Però les dificultats, administratives i tècniques, encara continuarien. El comú de Canillo va prohibir el trànsit dels camions que transportaven les pilones del Cap del Port al Coll Blanc, perquè havien de travessar Concòrdia. Fins i tot un dels vehicles va ser aturat per dos deseners de canillencs a punta d'escopeta. Des d'aleshores, el material es va transportar quan no hi havia vigilància, cada vespre, del juliol al novembre.
A l'inici de la instal·lació del cable, una altra vegada els deseners de Canillo es van presentar per impedir-ho. Francesc Viladomat, citat per Ribas, explicava que l'anaven a portar al Tribunal de Corts i li sortiria "molt car". Però "després d'explicar la situació al comú d'Encamp, en Cauba, en Tresà, en Serafí i d'altres em van salvar gràcies a un document en què s'especificava que jo era un contractista que treballava per al comú d'Encamp. Amb aquest document, els de Canillo no van voler portar el comú d'Encamp al Tribunal de Corts."
Encara quedaven les dificultats tècniques per a la instal·lació del cable. Va fallar l'intent des del Cap del Port. Van haver de pujar-lo al Coll Blanc des del Pas, un equip de vuit persones. Després, no hi havia manera d'engegar el motor d'un vell camió Saurer. El van substituir pel d'un altre camió, GMC amb motor Heuchel, comprat a un amic, Gabernet, que va dir al promotor: "Quedate'l per 40.000 pessetes i quan puguis ja me'l pagaràs."
Un mecànic i manyà, en Lladós, va aconseguir que fes funcionar el teleesquí durant dos anys. I Viladomat explicava, com a colofó, que "per no fer riure, vaig fer una barraca prefabricada, i el camió no es veia. Als estius el treia de la barraca i el feia servir per pujar material i sorra per construir l'hotel Pic Blanc".

Viladomat: una nissaga de tres generacions
Josep Viladomat Massanas, l'escultor i patriarca de la nissaga havia nascut a Manlleu (Osona) el 1899, i va viure a Cerdanyola del Vallès, on té dedicada una plaça i es conserva un bust fet per ell mateix, però es va passar més de mitja vida a Andorra, i al centre de la capital s'hi pot veure el conjunt inspirat en el ball del Contrapàs que commemora la Nova Reforma, a l'exterior de Casa de la Vall, i el bust del príncep Benlloch, davant l'església de Sant Esteve, a més de la col·lecció de la seva obra, a Escaldes.
El nét, Joan, recorda que durant la guerra va ser cridat a files en lúltima lleva veterana, dels que entraven a la quarantena, i destinat a la custòdia de les obres d'art de Montserrat, entre les quals el seu Sant Francesc d'Assís. Com que va acabar amb el grau de sergent, es va haver d'exiliar. "I va tenir molta sort. Només va passar dos o tres dies al camp de concentració, perquè Picasso li va enviar un telegrama amb 500 francs, a ell i a d'altres artistes catalans en la mateixa situació. El postier li va comprar el telegrama per 500 més. Amb aquell miler de francs, poder sortir i establir el seu taller a França. Ja tenia el passatge per anar a Mèxic, però li va fer gràcia Andorra, per l'esquí, la tranquil·litat i el bon acolliment als exiliats i va venir amb la família."
Era el 1941 i, tret de les sortides necessàries o imprescindibles de tot artista, a la capital va morir gairebé exactament noranta anys més tard (1989).
Francesc Viladomat Lena, fill de Josep, va acompanyar el pare a les valls andorranes quan tenia deu anys. Tota la vida va estar vinculada amb l'esquí, aquell esport aleshores tan minoritari. "Descobert" pel responsable del Centre Excursionista de Catalunya, als 17 anys ja participava en competició internacional a l'estació alpina de Zermatt. El 1950 es va proclamar campió d'Espanya de descens a Catalunya. Amb Lluís Molné, Josep Torrallardona, Isidre Baró i Joan Sauquet va formar l'equip andorrà a la competició trinacional de Banheras de Lushon i, dintre de l'equip espanyol, perquè com a andorrà no hi podia participar, va ser olímpic a Oslo (1952) i a Cortina d'Ampezzo (1956).
El contacte amb les grans esta- cions alpines el va decidir a construir aquí alguna cosa de semblant. Va ser l'impulsor principal de la primera, Pas de la Casa-Grau Roig, i de la instal·lació del primer teleesquí a la població fronterera, com hem vist. Sense perdre de vista l'esport, ja no com a practicant actiu en competicions d'elit, però com a cofundador de l'Esquí Club, que va presidir a partir del 1970, del Moto Club, i partícip en la creació del Comitè Olímpic (COA).
Adelaida Viladomat Lena va muntar amb el germà la primera botiga d'esports, i com reconeixia el nebot, Joan, no va estalviar cap esforç per tirar endavant el primer establiment del que avui és la cadena Viladomat Esports, líder nacional d'aquesta especialitat comercial, i amb activitat estesa a l'estranger. El marit d'Adelaida, Joan Pallàs, va ser col·laborador inestimable en el projecte, com més tard el fill, Francesc Pallàs Viladomat, ara màxim responsable de l'empresa i a la vegada el president de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis.
Joan Viladomat Cortabitart és l'actual president de Grandvalira i conseller delegat de Saetde, la societat de Pas de la Casa-Grau Roig. Es va preparar a Esade, on va obtenir el títol d'empresarials i el màster en gestió d'empreses, i manté l'impuls emprenedor del pare en unes companyies que han crescut i han multiplicat la complexitat. Pare de dos fills, el gran, de 19 anys, estudia també empresarials i es perfila com el successor de la tercera generació en el domini, i la quarta dels Viladomat.

CHOPO & FRIENDS

2007-04-11T20:16:00.001+02:00

Saco Weas 1
Uploaded by pisters

Saco weas 2
Uploaded by pisters

Chopo
Uploaded by pisters

Aventura...al bosc del 1
Uploaded by pisters

Pisters

2007-03-10T07:07:00.000+01:00

Son socorristes,artificiers,guies de gossos,homes o dones...son humans.

Tot el dia desplaçant-se per les pistes d'esquí,controlant l'estat de la neu,el vent,la temperatura,l'estat de les proteccions i que totes les senyalitzacions estiguin allà on cal.
En tot moment disposats a ajudar a aquella persona que,per alguna raó,s'hagi fet mal o es trobi malament en qualsevol punt de les pistes de l'estació d'esquí,fins i tot a qualsevol indret de la muntanya quan es necessari,acompanyats del seu gos,alguns.
Aquest,el gos,es un personatge molt peculiar,fort,resistent,fidel,obedient,simpàtic,
és un treballador més quan se'l necessita,i forma part de l'equip de rescat en cas d'allau.

Als pisters els trobaràs a les vores de les pistes,arreglant xarses,posant piquets al seu
lloc,als retorns dels telecadires esperant si algú els necessita,al mig de la pista atenent a
alguna persona,i també en altres moments,pels "fora pista",per les cornises i
corredors,allà on hi hagi neu verge en quantitat,"fent de les seves" com ara col.locar
explosius o intentant fer punteria amb les fletxes de neu.

Aquest,el pister,també és un personatge molt peculiar,fort i resistent,amb el cap molt
dur algun,a prova de pedres,deu ser que les melenes que gasten els protegeix dels cops.
Els distinguirás facilment,baixen per la pista "a tota bufa",amb molta seguretat i molt
bon nivell d'esquí,sense bastons la majoria de vegades,carregats de material,també la
majoria de vegades,o de dos en dos,un devant i l'altre darrera,però no penseu
malament,entre mig tenen una barqueta de color taronja molt llampant on hi porten algú
que si està conscient,va apretant els llavis i alguna altra part del seu cos,per no arribar
inconscient al servei mèdic,no obstant,i això et pot salvar la vida!

Amb simpatia pels pisters d'Arcalis!

VOLANT CAP EL CEL

Esquis,planxes,es igual per guanyar la llibertat de volar.
Amb les seves caixes,caixons i baranes,equilibri rera
equilibri,llisquen,s'enlairen,giravolten,volen cap el cel.
A vegades veuen les estrelles,no al cel si no a terra.
Amb molta presicio,figures endevant,endarrera,res no els atura.
Diuen que l'home no pot volar,ells si que volen,no tenen ales pero
tenen la
seva ment y el Freestyle....

Roser d'Arcalis,Març 2007

LLEGENDES

2007-02-25T18:01:00.001+01:00

1983-84

1986-87

1987-88

1988-89

1989-90

1992-93

1994-95

1995-96

1996-97

1997-98

1998-99

1999-00

2000-01

2001-02

2002-03

2003-04

2004-05

2005-06

2006-07

2007/08

Canals

2007-01-17T12:10:00.005+01:00

LA BALMA 1.C. del Perico (55º/40º)) 2.C. Prat-Aras (55º)3.C. 2 cv (45º)4.C. Gomez (45º) 5.C Fredi Cruk (45º) 6. C. de la carretera (40º)

CATAPERDIS 1.C.del Rafael (50º) 2.C.del Frank (50º) 3.C.P1 (45º) 4.C.P3 (45º) 5.C.del Maties (45º) 6.C.del Fargas (50º)7.C.Xoxo extrem (55º)8.C.? (35º) 9.C.del Ferran cagat (45º) 10.C.? (40º) 11.C.del Txeto (35º/45º) 12.C.del Port del Rat (30º) 13.C.?

CABAIRU 1.C ?

PLANELL DE LAS FLORES 1.C.del Hippi (45º)2.C.del surfeta cagat (50º) 3.Itinerari (35º)4.C.Gran (40º) 5.C.del mitg (35º/45º) 6.C de la dreta (35º)

PIC D'ARCALIS 1.Itinerari 2/3.Canals del Pic 4.C.de l'Amor (35º)

PIC D'ARCALIS CARA NE.1.C del 1 2.C del Quatre

HORTELL 1,2,3 Itineraris 4,5 C. de la Bruixa 6.C.del WAKA

PORTELLA. 2.C.del Boi (45º) 3.C.del polvori (45º) 4.C.del Johnny (50/45º) 5.C.del Waka Flipat

PORTELLA 5.C.de l' Arbret (50º) 6.C.de Res (45º) 7.C.de l'America (50º) 8.C.del Dopel (40º)

LES PLANES Canal del Moc (60º/50º)

C.1 Luna Creciente

Recopilat i realitzat per Sylvain Alhomme

Vallnord des de l'aire

2006-12-02T21:10:00.001+01:00

Karetos

2006-10-10T21:49:00.002+02:00

Aquests son alguns dels pisters que han passat per Arcalis...mireu com han quedat a consequencia del fred...engarrotats...garratibats