dimarts
dissabte
dilluns
dissabte
Rescat a la Prat-Aràs
Dissabte vam tenir la visita del GRIM,despres d'una trucada de 2 riders que estaven encallats a la canal de la Prat-Aràs,a La Balma.Un pas molt estret i prou gelat com per aventurar-si sense cordes i piolet; aixi que varen trucar a l'estacio i aquesta als bombers...que van fer una evacuacio de conya.Felicitats,nanos.
dimecres
dimarts
25 anys d'Ordino Arcalis
La primera plantilla de treballadors de l'estació. (1983)
Ordino- Arcalís celebra el seu 25é aniversari de vida. Un 23 de desembre de l’any 1983, el camp de neu obria les seves portes de forma oficial, un projecte fet realitat gràcies a la il·lusió i l’empenta de tota una generació d’ordinencs. Ara, 25 anys després, es moment de recordar els primers passos d’una iniciativa que canvià per sempre la vida de tota una parròquia.
Des d'aquí el més agraït dels homenatges a tots aquells pioners. I moltissimes gràcies al Marcel Urigüen qui amb paciència va remoure entre les més 14.ooo diapositives d'Arcalis que arxiva a casa seva per trobar aquestes fotos que ara podeu gaudir tots.
El telesquí tres.
Aquell primer any els parroquians eren capaços de passar tota una nit d’hivern a l’intempèrie desinteressadament ajudant a arreglar un telesquí o treient neu a cop de pala per tal que l’estació pogués obrir l’endemà. “Aquella primera temporada va nevar molt a Arcalís i d’obrir amb una sabata i una espardenya, varem passar a ser l’estació preferida d’aquell Nadal” diu Albert Pujal. Cinc dies després de l’obertura celebraven amb xampany francès el primer milió de pessetes de caixa.
Marcel, Xoxo, Cabanes i Tommy, els primers pisters.
L’Albert Pujal, Cònsol Major d’Ordino al 1983, recorda així aquells primers treballadors en un article publicat al Diari d'Andorra: “Recordo al Joan Carchat sempre a punt per enfilar-se a reparar una pilona. El Marcel, fent tombs per l’estació infatigable perseguidor d’esquiadors esgarriats o detectant allaus. El Manel Llau, que va acabar fent més de fuster que de monitor. El Guillem Benazet, pelant-se els dits de fred a les taquilles, el Pere del Guida, conduint una guaua que de ben segur avui no passaria la ITV, traginant gent amunt i avall. L’Albert de Cabanes, que va ser el primer de passar tot sol, nits blanques a Arcalís trepitjant neu perquè tothom pogués esquiar millor al matí. O la Loleta, amb els seus plats de macarrons que van alimentar al personal de l’estació dia rere dia”.
Els planells no ha canviat molt en 25 anys
Ple total. Arcalís en els seus any més esplendorosos.
Ojo a lles cues que es formaven per agafar el telesquí 1 i 1bis.
dijous
El primer teleesquí
Ara fa 50 anys, al Pas de la Casa
• Avui sembla que l’esquí ha estat una activitat bàsica en la vida i l’economia del país des de la nit dels temps. Però aquesta és una realitat molt recent, nova en termes històrics, perquè tot just va començar fa poc més de 50 anys. Abans, a l’hivern, gairebé tot s’aturava i Joan Viladomat recorda com “tancaven els hotels i només en quedava un d’obert”. Al Manual Digest de Fiter i Rosell s’explica que fins i tot que la justícia, Corts o Tribunal de Corts, no havien d’actuar, tret de necessitat manifesta, “de Sant Miquel de maig a Sant Miquel de setembre... per ser lo temps més ocupat, l’únic temps que es pot treballar en les Valls d’Andorra, cultivar ses camps i prats”.
El gran canvi, la transformació de l’estació freda d’un temps estranyat en la temporada alta del turisme i l’economia nacional ha estat gradual, però ràpid. I aquest any es compleix el mig segle d’un fet clau: la construcció, el 1957, del primer teleesquí, el del Coll Blanc, que implicava l’obertura de la primera, mínima, estació, al Pas de la Casa. Res no va ser fàcil: ni l’acceptació de la idea mateixa, ni la consecució del finançament (al voltant d’un milió de pessetes d’aleshores), ni superar l’oposició i les mesures jurídiques del comú de Canillo, ni resoldre els problemes tècnis que plantejava la construcció mateixa i que amb la tècnica actual haurien estat insignificants.
Joan Viladomat, actual president de de Grandvalira i conseller delegat de Saetde, empresa de Pas de la Casa-Grau Roig i de Grandvalira, recorda els passos del pare, Francesc, sens dubte un pioner en la pràctica de l’esport blanc, i sobretot de l’explotació econòmica de l’esquí. Al darrere quedava l’establiment en aquest Principat de la família, encapçalada per l’avi, l’escultor Josep, sergent de l’exèrcit republicà espanyol, exiliat, “que ja va arribar el 1941 amb dos parells d’esquís, un per a ell i un altre per al fill”.
ESPORTISTES HEROICS
“En aquells temps [continua el relat del Viladomat de la tercera generació] els estudis duraven fins als 14 anys. Només el primer de la classe rebia com a premi el pagament per continuar-los a França. Tot i que havia començat tard, per l’exili de l’avi, el pare va espavilar i va ser el primer. Però com que no era andorrà, no va poder gaudir de la subvenció. El fotògraf Alsina l’havia ensenyat a esquiar. Va començar a treballar al xalet refugi d’Envalira, a la vegada que perfeccionava el seu estil.”
“Amb 16 anys, el 1947, descobert pel Centre Excursionista de Catalunya, va participar en una competició internacional a Zermatt. Va veure el que eren les grans estacions d’esquí i va tenir la idea de crear-ne una aquí. A més, també deia: ‘Tots els campions tenen una botiga d’esports!’ i amb la tieta Adelaida al capdavant, va obrir-ne la primera.”
El mateix interlocutor recorda que, abans del primer giny, d’esquiadors ja n’hi havia, o n’arribaven, sobretot del Principat veí. Encara eren pocs, aquells esportistes heroics per les dificultats que trobaven, i superaven, inimaginables avui. Sense cap sistema de remunt, havien de pujar a peu fins al cap del port per fer la baixada, dos al dia com a màxim, i al límit de forces. A La realitat d’un somni, el treball de Miquel Ribas editat amb motiu del cinquentenari, es descriu amb més amplitud aquella realitat de fa mig segle: un Pas de la Casa que res no tenia a veure amb l’actual, que havia nascut poc abans, amb el projecte hidroelèctric de Mateu (Fhasa).
Miquel Montanya, el Calones, havia aixecat poc abans el primer refugi, el lloc va esdevenir un poblat provisional per acollir els 400 treballadors i la cabana de direcció de les obres va evolucionar al xalet refugi, inaugurat el 1933 com a centre d’esquí, amb un tècnic de Fhasa, Àlvar Menéndez, al capdavant. Un cable i un autoeruga Citroën, adquirit pel mateix Menéndez, van ser els primers mitjans, precaris, per transportar els esquiadors.
Haurien de passar vuit anys més, segons la relació de Ribas, perquè Francesc Viladomat i el seu amic Bernat Boixeda instal·lesin a la zona francesa del Pedrús –davant la manca de facilitats del comú d’Encamp– un telecorda, que era aproximadament com un telebaby i que va costar 100.000 pessetes de les del 1952. Mentre l’esportista participava amb l’equip espanyol en els Jocs d’Olso, Boixeda, amb l’ajut d’un altre dels pioners del Pas, Jaume Brugat, havia obtingut el permís de l’ajuntament de Porta. Va ser un mal negoci i van haver de desmuntar aquell giny, treure’l i, per recuperar la inversió, passar-lo a Catalunya de contraban per les muntanyes.
PRIMER TELEESQUÍ I ESTACIÓ
A mitjan de la dècada dels 50, tots coincideixen que l’esquiador olímpic Francesc Viladomat continuava obsessionat amb la idea de fer la primera estació d’esquí andorrana. El fill, Joan, assegura que es van reunir tres factors favorables per aconseguir fer-la realitat. “Primer, l’existència d’uns apassionats de l’esquí capaços de pujar a peu per fer dues baixades al dia. En segon lloc, la visió emprenedora d’un grup de persones que ja havien sortit a l’estranger i conegut altres estacions; els Baró, Torrallardona, Salvans de Soldeu i Serra d’Arinsal. I el tercer, la predisposició del propietari dels terrenys, el comú d’Encamp, encapçalat per Pere Torres Cauba, pare de l’exministre d’Agricultura que ha estat cap de llista a les darreres comunals de la parròquia, i Serafí Reig.”
De la predisposició comunal en parlen dues dades: una acta del comú del 1956, no tan sols favorable, sinó elogiosa d’una iniciativa que considerava agosarada i plena de risc; i el preu del lloguer dels terrenys per a l’estació els dos primers anys, que va ser de 10 pessetes, i que pujaria a 2.000 i 3.000, els anys següents, en cas d’èxit.
“No hi havia aleshores –explica Viladomat– la visió d’exprèmer la mamella de qualsevol negoci al més aviat possible”. Com a mínim durant 12 anys. Perquè “el 68, quan el pare ja començava a guanyar-se la vida amb l’estació, el comú va crear Saetde al costat i durant dos anys van estar competint les dues societats”.
En el desenvolupament posterior d’aquell inicial camp de neu del Pas de la Casa-Grau Roig, fins a l’explotació fusionada amb Soldeu-el Tarter a Grandvalira, ara fa 4 anys, l’afegit de les pistes de Porte des Neiges, al terme del municipi francès de Portè, i els projectes de continuïtat, la construcció del teleesquí, inaugurat el 1957, va ser sens dubte un element cabdal per a la consecució del somni de Francesc Viladomat i tots els col·laboradors. Les dificultats per superar van ser moltes, i importants.
Començant pel finançament de l’empresa naixent. El màxim responsable actual reflexiona en veu alta. “De vegades em parlen de les dificultats que trobem ara, amb més de mil treballadors en plantilla. Pot semblar una gestió complicada. Però sempre dic que explicar-ho actualment és molt fàcil, que el veritablement difícil era convèncer algú que no coneixia res de l’esquí i que en la neu només hi veia la capa que cobria el país i paralitzava la vida cada hivern.” I recorda que Joaquim Pereira, el pioner propietari i habitant del refugi d’Envalira, i alguns bancs, van fer els préstecs necessaris a Francesc per portar el somni de la seva vida a la realitat. Ribas dóna el nom de les entitats financeres: Banca Reig, l’Agrícol i Banca Mora, i hi afegeix Jean Pomagalski, enginyer i mecànic francès d’origen polonès i propietari de l’empresa que va ajustar el pressupost d’aquell teleesquí fins a poc menys del milió de pessetes.
Sembla imprescindible recordar, 50 anys després, que el conjunt de les estacions d’esquí que avui coneixem, amb una activitat que continua sent clau per a l’economia nacional, no ha existit sempre, i no va aparèixer com els bolets. El que va costar d’arrencar amb els primeres projectes contrasta amb la realitat actual de Grandvalira, que l’integren 67 remuntadors, amb capacitat per transportar 100.700 esquiadors cada hora, i que pot anununciar-se com el “domini esquiable més gran dels Pirineus” amb més de 190 quilòmetres de pistes, més del 40 per cent amb activitat garantida per més de 1.000 canons que produeixen neu artificial, i encara en expansió cap a França, on li és més fàcil créixer, i on Joan Viladomat recorda el projecte de la següent ampliació a Portè i Pimorent, per al 2010. “Significarà que es pugui entrar directament des de la Cerdanya i estalviar-se el pas pels túnels o els ports d’Envalira i Pimorent, a un quart d’hora de Puigcerdà i del tren.”
El promotor destaca que es tracta del projecte amb “l’estudi d’impacte mediambiental més complet, la qual cosa ens ha permès aconseguir tots els permisos a una zona situada dintre de la xarxa Natura 2000 i al preparc natural de Carlit. Per això hem reduït les instal·lacions previstes inicialment, de vuit a dos i una de petita; dues pistes i dues instal·lacions. Amb l’experiència, hem millorat la manera de fer les coses. Si alguna cosa es crea amb bons fonaments, s’aixeca sòlida. Quan ens presentem a l’estranger amb 50 anys d’història ja veuen que no estem proposant cap pelotazo, sinó una inversió per rendibilitzar a llarg termini i, amb grans beneficis, sobretot indirectes en territoris on hi havia el risc que, fins i tot, es tanqués l’escola per falta de nens i troben molt positiu que es presentin iniciatives com aquesta.”
Muntatge problemàtic i amb nocturnitat
El primer teleesquí, aquell del 1957 que ja ha estat substituït, es va fer contra un seguit de dificultats i oposicions que recorden l’equip coordinat per Miquel Ribas. La primera intenció era situar-lo amb la sortida prop del refugi d’Envalira i cap a les antenes de Sud Radio. Va ser impossible, pel contenciós del comú de Canillo pels terrenys de Concòrdia que tants anys ha durat i encara arrossega conseqüències.
Francesc Viladomat va decidir situar-lo a terrenys d'Encamp on el comú havia donat l'autorització el 15 de febrer del 1956. La ubicació alternativa a Grau Roig va ensopegar també amb reclamacions de Canillo sobre Concòrdia i l'oposició a la construcció d'una carretera imprescindible. El comú canillenc va aturar les obres, van continuar amb la presentació d'un recurs a través de l'advocat Joan Sansa, però el síndic Cairat va donar una ordre taxativa d'aturar la carretera iniciada.
L'opció final seria la zona del Coll Blanc. Però les dificultats, administratives i tècniques, encara continuarien. El comú de Canillo va prohibir el trànsit dels camions que transportaven les pilones del Cap del Port al Coll Blanc, perquè havien de travessar Concòrdia. Fins i tot un dels vehicles va ser aturat per dos deseners de canillencs a punta d'escopeta. Des d'aleshores, el material es va transportar quan no hi havia vigilància, cada vespre, del juliol al novembre.
A l'inici de la instal·lació del cable, una altra vegada els deseners de Canillo es van presentar per impedir-ho. Francesc Viladomat, citat per Ribas, explicava que l'anaven a portar al Tribunal de Corts i li sortiria "molt car". Però "després d'explicar la situació al comú d'Encamp, en Cauba, en Tresà, en Serafí i d'altres em van salvar gràcies a un document en què s'especificava que jo era un contractista que treballava per al comú d'Encamp. Amb aquest document, els de Canillo no van voler portar el comú d'Encamp al Tribunal de Corts."
Encara quedaven les dificultats tècniques per a la instal·lació del cable. Va fallar l'intent des del Cap del Port. Van haver de pujar-lo al Coll Blanc des del Pas, un equip de vuit persones. Després, no hi havia manera d'engegar el motor d'un vell camió Saurer. El van substituir pel d'un altre camió, GMC amb motor Heuchel, comprat a un amic, Gabernet, que va dir al promotor: "Quedate'l per 40.000 pessetes i quan puguis ja me'l pagaràs."
Un mecànic i manyà, en Lladós, va aconseguir que fes funcionar el teleesquí durant dos anys. I Viladomat explicava, com a colofó, que "per no fer riure, vaig fer una barraca prefabricada, i el camió no es veia. Als estius el treia de la barraca i el feia servir per pujar material i sorra per construir l'hotel Pic Blanc".
Viladomat: una nissaga de tres generacions
Josep Viladomat Massanas, l'escultor i patriarca de la nissaga havia nascut a Manlleu (Osona) el 1899, i va viure a Cerdanyola del Vallès, on té dedicada una plaça i es conserva un bust fet per ell mateix, però es va passar més de mitja vida a Andorra, i al centre de la capital s'hi pot veure el conjunt inspirat en el ball del Contrapàs que commemora la Nova Reforma, a l'exterior de Casa de la Vall, i el bust del príncep Benlloch, davant l'església de Sant Esteve, a més de la col·lecció de la seva obra, a Escaldes.
El nét, Joan, recorda que durant la guerra va ser cridat a files en lúltima lleva veterana, dels que entraven a la quarantena, i destinat a la custòdia de les obres d'art de Montserrat, entre les quals el seu Sant Francesc d'Assís. Com que va acabar amb el grau de sergent, es va haver d'exiliar. "I va tenir molta sort. Només va passar dos o tres dies al camp de concentració, perquè Picasso li va enviar un telegrama amb 500 francs, a ell i a d'altres artistes catalans en la mateixa situació. El postier li va comprar el telegrama per 500 més. Amb aquell miler de francs, poder sortir i establir el seu taller a França. Ja tenia el passatge per anar a Mèxic, però li va fer gràcia Andorra, per l'esquí, la tranquil·litat i el bon acolliment als exiliats i va venir amb la família."
Era el 1941 i, tret de les sortides necessàries o imprescindibles de tot artista, a la capital va morir gairebé exactament noranta anys més tard (1989).
Francesc Viladomat Lena, fill de Josep, va acompanyar el pare a les valls andorranes quan tenia deu anys. Tota la vida va estar vinculada amb l'esquí, aquell esport aleshores tan minoritari. "Descobert" pel responsable del Centre Excursionista de Catalunya, als 17 anys ja participava en competició internacional a l'estació alpina de Zermatt. El 1950 es va proclamar campió d'Espanya de descens a Catalunya. Amb Lluís Molné, Josep Torrallardona, Isidre Baró i Joan Sauquet va formar l'equip andorrà a la competició trinacional de Banheras de Lushon i, dintre de l'equip espanyol, perquè com a andorrà no hi podia participar, va ser olímpic a Oslo (1952) i a Cortina d'Ampezzo (1956).
El contacte amb les grans esta- cions alpines el va decidir a construir aquí alguna cosa de semblant. Va ser l'impulsor principal de la primera, Pas de la Casa-Grau Roig, i de la instal·lació del primer teleesquí a la població fronterera, com hem vist. Sense perdre de vista l'esport, ja no com a practicant actiu en competicions d'elit, però com a cofundador de l'Esquí Club, que va presidir a partir del 1970, del Moto Club, i partícip en la creació del Comitè Olímpic (COA).
Adelaida Viladomat Lena va muntar amb el germà la primera botiga d'esports, i com reconeixia el nebot, Joan, no va estalviar cap esforç per tirar endavant el primer establiment del que avui és la cadena Viladomat Esports, líder nacional d'aquesta especialitat comercial, i amb activitat estesa a l'estranger. El marit d'Adelaida, Joan Pallàs, va ser col·laborador inestimable en el projecte, com més tard el fill, Francesc Pallàs Viladomat, ara màxim responsable de l'empresa i a la vegada el president de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis.
Joan Viladomat Cortabitart és l'actual president de Grandvalira i conseller delegat de Saetde, la societat de Pas de la Casa-Grau Roig. Es va preparar a Esade, on va obtenir el títol d'empresarials i el màster en gestió d'empreses, i manté l'impuls emprenedor del pare en unes companyies que han crescut i han multiplicat la complexitat. Pare de dos fills, el gran, de 19 anys, estudia també empresarials i es perfila com el successor de la tercera generació en el domini, i la quarta dels Viladomat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
